La Penya Xunga no seria la mateixa sense els seus viatges. Viatges de coneixement, d'aventura, viatges que han forjat entre nosaltres el veritable esperit de la Penya Xunga. Ja sigui coneixent noves cultures o fent el cim, o tan sols passant uns dies de tranquilitat, la Penya Xunga ha sigut, és i serà viatgera.

Heus ací un recull de les millors imatges de la Penya Xunga :

ELS MÍTICS BIO-LENTS
Ja als llunyans anys 90, concretament l'any 1994, alguns dels integrants de la Penya Xunga van tenir la genial idea de crear un petit i penós equipillo de futbol sala. Molt mala idea. Es feien dir els "BIO-LENTS" i aviat es forjàren fama de matats. Encara que els integrants de l'equip anaven variant, l'esperit dels BIO-LENTS sempre era el mateix: "ES PEU FORT!" o bé una cosa més sofisticada: "XUTA I A CÓRRER!!". Ai las!...van ser dies de glòria i de pena, sobretot pena, però ningú pot dir que no ens ho vam passar bé. Guanyar no guanyariem (tot i que ens vam classificar dos anys seguits a la segona volta del torneig), però suàvem la samarreta i ens fotiem crits. Hi ha res millor?	Clica per engrandir la imatge (38K) D'esquerra a dreta (dalt):Chechi, el 90%, la mà d'en Jordi, Chema. (baix) Xavi, Martí, Dani. (davant) David.
TANCADA AL VESTÍBUL
L'esperit de la Penya Xunga és rebel i per això quan les circumstàncies ho reclamen, els integrants de la Penya Xunga es mobilitzen, com l'any 1995 en què ens vam quedar tota la nit al vestíbul de la facultat de ciències per reclamar millores en els plans d'estudi aprofitant la jornada de portes obertes per als alumnes de COU. Va ser una nit realment llarga, ho recordeu? Que si ginkames (organitzades pel Jofre, per cert), partides de cartes, acudits dolents...	Clica per engrandir la imatge (33K) (dalt) Chema, Dani, David, Martí.(baix) Marta, Anna
TALAMANCA
Heus ací una de les primeres sortides massives de la Penya Xunga. Va ser a Talamanca, convidats per la Mercè. van ser un parell de dies molestant els veïns, sobretot a la nit on, seguint les bogeries d'en Jofre (una altra vegada) ens vam dedicar a jugar com a nens petits a la plaça major. Total: increïblement alliberador, no trobeu?	Clica per engrandir la imatge (63K) Aquesta foto és de l'últim dia. Abans de marxar. Com es pot comprovar hi ha força rebombori, o sigui que cadascú es busqui a la foto.
MENORCA (1ª PART)
L'estiu de 1996 en David es va posar tan i tan pesat, que no vam tenir més remei que cedir davant les seves amenaces i anar-lo a visitar al seu paradís insular. Bé, no ens en podem pas queixar: vam viure com robinsons durant una setmana, que és molt més del què hom pot esperar quan s'en va de vacances. I per demostrar aquest extrem, us poso una imatge que ha passat als annals de la Penya Xunga (època primerenca), i que té una clara moralina (altrament dita "Moraleja"): "Si has de fer menjar per 6 amb un fogonet de Camping Gas; fes Spaghetti i no arròs". Feu cas de les paraules sàvies. Aquell estiu també van aparèixer i desaparèixer dos dels personatges més estrafolaris dels que ha conegut la PX. Estic parlant, com no, d'en "Cigaló" Frank i Mihail "l'espavilat", els dos alemanys inspiradors de la màxima dels Spaghetti i segurament d'algunes fantasies en algú que jo em sé...(je je je) I si no perquè us penseu que li dèiem "Cigaló"??	Clica per engrandir la imatge (45K) Toni, Chema, Patri, Xen i Esme, fent cara d'Akelarre amb l'arròs a Cala Mitjana. Poca cara més es podia fer, creieu-me...
ESPOT 1997
Imagina que estàs al mig del no-res i de cop apareixen uns tios i et pregunten, així de bones a primeres: "Sou els amics de la Mònica?" Sens dubte et trobes aprop d'Espot, que lluny de ser un anunci de la tele, és el poble quasi-natal de la Moniche. I, com no, la PX s'hi va diexar caure l'estiu de 1997, encara que d'estiu poc, perquè es va fer un fart de ploure. Aquelles vacances van donar força de sí: la Laura va fer 6 anys de cop: un cada dia. Vam dormir en una habitació de 70m2 que era atravessada per bufons ocellets constantment. Es van sentir converses tan pintoresques com ara: "I què, senyor Castells -un home curtit a la muntanya-, ens plourà avui?"   "Oh doncs... -diu mentre examina el cel- potser sí, o potser no!". I en Jordi es va mostrar en tota la seva plenitud, encara que no poso la foto perquè pot ferir algunes sensibilitats. Van ser uns dies força atapeïts, anant de Bars (2), d'excursió...encara que en Chema es va marejar com una sopa l'anada i la tornada (amb tralla inclosa), es pot dir que van ser unes altres vacances ben aprofitades!!	Clica per engrandir la imatge (68K) Toni, Mercè, Laura, Chema i Jordi, a la Font del Ferro, amb ca la Moniche de fons.
PEDRAFORCA 1998
Un bon dia vam agafar les motxilles i enfilàrem cap al Pedraforca, una de les muntanyes llegendàries dels Països Catalans. Era el Febrer i feia un fred que pelava, estava tot nevat i suposàvem (només) que hi hauria lloc al refugi. Tot i així, no ens vam arronsar i cap al Pedraforca hi falta gent!. Primer semblava que no havia de ser res, fins i tot ens vam permetre el luxe de fer una guerra de boles de neu abans d'anar a dormir i un ninot de neu porno bisexual (no poso la foto pel mateix motiu que no poso la del Jordi a espot). Però la massacre va venir l'endemà. Encara recordo les paraules del vigilant del refugi: "Hi ha un camí curt i dur i un camí llarg i fàcil, però no us el recomano perquè està tot gelat"... La mare que el va parir! agafem les motxiles i la il·lusió i enfilem cap a la muntanya, al cap i a la fi no pot ser tan dur, i menys encara per uns excursionistes tan experimentats com nosaltres! (val a dir que en Jordi duia botes noves, el David sempre serà de Menorca i en Jordi A. feia els primers passos a la muntanya). Primer, fàcil. Després, pendent. Després encara més i més pendent. I al final, pendent i més pendent nevat i frases de l'estil "I després com ho baixarem això?". Amb penes i treballs ens vam enfilar fins al capdamunt de la glacera, i encara vam tenir forces per pujar al cim del Pedraforca! La baixada va ser...diguem-ne més ràpida: saltant, rodolant, de cul, de cara, de qualsevol manera que un pogués mentre fos relliscant per la neu: tot un espectacle. Al final roba molla i cares rialleres, el què es busca quan es va un cap de setmana al Pedraforca.	Clica per engrandir la imatge (60K) Jordi A., David, Jordi i Anna, abans del calvari. Clica per engrandir la imatge (41K) Jordi A., Martí, Anna i David, després del calvari.
CÓRDOBA
La Setmana Santa del 1998 la vam anar a passar al Sud, com les orenetes, a Córdoba a saludar en Terry. I ja ho crec que el vam saludar! com ara que ens va tenir donant la tabarra durant una setmana. Al final els cordobebesos ja ens coneixien pel carrer i tot! ('so é mentira, 'so é mentira!). Van ser dies de tren, carretera, parcs naturals, visites al Pryca i, sobretot, sobretot: Menjar. Poc es recorda una sortida de la PX on es mengés tant i tan bé! Crec que ens vam patejar totes les delicadeses típiques de la terra, gentilesa de la Senyora Terrad. (No poso el nom per privacitat)(a qui vam obsequiar amb uns bons fideus a la cassola, oi?). I quí no recorda els carrers estrets de la ciutat? i la monumental mesquita reconvertida en catedral? i allò de "No coger romero!"?(...) I l'esquena del Chino?(era el Chino, oi?) I les copes de més i de menys en els mil i un bars de la ciutat?(incloent-hi la punteria del Chema a la campaneta del Jordi) I les processions de Setmana Santa? I...	Clica per engrandir la imatge (57K) Jordi, Chema, Terry, Aurora, Laura, Ale, Marta, Anna i Cristineta. SALUT!
MENORCA (2ª PART)
Sí senyors, si. Una altra vegada en David ens va convèncer per anar-li a donar la tabarra. Pitjor per ell!. Aquesta edició de l'aventura menorquina va ser una mica més assossegada, de manera que ens vam dedicar a visitar s'illa amb una mica més de calma. Fins i tot vam llogar un cotxet! De totes maneres hi ha ingredients que mai no canvien quan un visita s'illa, com ara cavalls per tot arreu, gent borratxa per tot arreu (encara més que no pas cavalls), botar parets per colar-se a festes privades (organitzades per l'ajuntament), saltar des de les roques a cala mitjana (només els més valents, val a dir...), paella a Miami i les garrafes de l'aigua de l'enzell, que fa sonar el budell! Aquest any ens va deixar imatges tan autèntiques com ara el Toni sortint en plan zombie d'una fossa d'enterrament comú talaiota o la Mercè havent trobat el cotxe de la seva vida, tot pintat de vaca, és clar! per no mencionar alguns casos de Dr.Jeckill-Mr.Hide que es van produir durant una nit de tempesta...lamentable.	Clica per engrandir la imatge (39K) Chema, Laura, Mercè, Toni i David a Ses Casetes Noves.